La condició actual de ciutadà ha estat fruit d’un llarg procés de lluita pels drets i llibertats. Durant segles la vila i el terme de Sant Cugat van estar sotmesos al domini quasi absolut del monestir, que era el senyor de les terres del terme i a més hi exercia la jurisdicció.En el món feudal, la senyoria de la terra comportava per a la població un vincle personal i de servitud. Homes i dones havien d’estar al servei del monestir i eren sotmesos a càrregues i relacions abusives, com els mals usos medievals. La jurisdicció implicava l’exercici del poder: manar, cobrar taxes i tributs, jutjar i aplicar penes, ostentar el monopoli de serveis com el forn o la ferreria. El monestir va tenir la jurisdicció des de ben aviat. Es documenta ja al precepte que l’abat Odó va aconseguir el 986 del rei Lotari. Al segle XIII va afermar-la amb la creació jurídica del Castell d’Octavià, que l’equiparava a un castell jurisdiccional. El símbol més clar d’aquest poder a la vila va ser el costell.

A principis del segle XIX, el procés de revolució liberal que posa fi a l’antic règim senyorial i feudal allibera la vila del monestir. El 1811, durant les Corts de Cadis, aquest perd la jurisdicció. El 1835 el decret d’exclaustració dissol la comunitat de monjos. I el 1836 amb el decret de desamortització les propietats monàstiques passen a mans de l’Estat.

A partir d’ara la vila té via lliure per un major govern. El règim municipal, establert a Sant Cugat a partir del segle XV, pren ara més força i al fil de l’evolució política del país, anirà experimentant en competències, representativitat i incidència en la societat. Després d’un lent avanç cap a una major participació amb el sufragi universal, l’experiència de la segona república, l’horror de la guerra civil i la dictadura franquista, des del 1979 els santcugatencs i les santcugatenques poden participar plenament i elegir democràticament els seus representants.