En el moment de màxim creixement abans de la crisi del segle XIV al terme hi vivien poc més de 1.500 habitants, dels quals entorn 500 o 600 persones residirien a la vila.

El vilatans s’organitzaven per famílies força extenses i emparentades entre elles. Amb el pas de les generacions, aquest vincle va anar diluint-se però el nucli familiar, amb la figura cabdal de l’hereu, seguia sent el principal element de continuïtat social i laboral. Hi havia la necessitat de mantenir la unitat de les terres per al sosteniment familiar i complir amb les obligacions senyorials.

La població es va mantenir estable fins l’impuls del conreu de la vinya a partir del segle XVIII, que va donar l’oportunitat a més famílies d’accedir a terra per conrear. Així s’assoleix un nou sostre demogràfic al terme de 2.500 persones a la segona meitat del segle XIX, que cau amb la crisi de la fil·loxera a finals de la dècada de 1880.

El veritable creixement de Sant Cugat s’ha basat en el residencialisme ja al segle XX, primer amb l’estiueig i després amb la fixació de primeres residències. Un entorn natural i saludable, la connexió ferroviària directa amb Barcelona i la disponibilitat de terreny per edificar expliquen el creixement poblacional. El 1960 Sant Cugat seguia sent una localitat d’estiueig, amb la mateixa proporció d’habitatges permanents i de temporada. A mitjans de la dècada següent es fregaven els 30.000 habitants, la majoria ja residents de ple dret. A finals del segle passat ja s’havien superat els 42.000 ciutadans i Sant Cugat es consolidava com a localitat residencial. Aquesta dinàmica poblacional s’ha mantingut amb el nou mil·lenni fins superar la barrera topall dels 90.000 habitants.

La qualitat i l’esperança de vida també han donat un salt qualitatiu. Si el 1905 es xifrava en els 30 anys, la mitjana general a les societats preindustrials, avui és de 84 anys, la més alta del país.