SANTCUGATENQUES I SANTCUGATENCS
La vila medieval comptava amb un grapat de famílies pageses i menestrals…
SANTCUGATENQUES I SANTCUGATENCS
En el moment de màxim creixement abans de la crisi del segle XIV al terme hi vivien poc més de 1.500 habitants, dels quals entorn 500 o 600 persones residirien a la vila.
El vilatans s’organitzaven per famílies força extenses i emparentades entre elles. Amb el pas de les generacions, aquest vincle va anar diluint-se però el nucli familiar, amb la figura cabdal de l’hereu, seguia sent el principal element de continuïtat social i laboral. Hi havia la necessitat de mantenir la unitat de les terres per al sosteniment familiar i complir amb les obligacions senyorials.
La població es va mantenir estable fins l’impuls del conreu de la vinya a partir del segle XVIII, que va donar l’oportunitat a més famílies d’accedir a terra per conrear. Així s’assoleix un nou sostre demogràfic al terme de 2.500 persones a la segona meitat del segle XIX, que cau amb la crisi de la fil·loxera a finals de la dècada de 1880.
El veritable creixement de Sant Cugat s’ha basat en el residencialisme ja al segle XX, primer amb l’estiueig i després amb la fixació de primeres residències. Un entorn natural i saludable, la connexió ferroviària directa amb Barcelona i la disponibilitat de terreny per edificar expliquen el creixement poblacional. El 1960 Sant Cugat seguia sent una localitat d’estiueig, amb la mateixa proporció d’habitatges permanents i de temporada. A mitjans de la dècada següent es fregaven els 30.000 habitants, la majoria ja residents de ple dret. A finals del segle passat ja s’havien superat els 42.000 ciutadans i Sant Cugat es consolidava com a localitat residencial. Aquesta dinàmica poblacional s’ha mantingut amb el nou mil·lenni fins superar la barrera topall dels 90.000 habitants.
La qualitat i l’esperança de vida també han donat un salt qualitatiu. Si el 1905 es xifrava en els 30 anys, la mitjana general a les societats preindustrials, avui és de 84 anys, la més alta del país.
Més i de més llocs
El creixement de la població s’ha produït en essència per l’arribada de forans. Durant segles provenien bàsicament del Vallès mateix i d’altres comarques veïnes, amb casos singulars com l’emigració francesa dels segles XVI i XVII. A partir del segle XX, la població es dispara primer amb l’emigració des de províncies espanyoles en busca d’oportunitat de treball, i després amb l’arribada sobretot de barcelonins en busca d’un entorn ideal on formar família. Avui, amb ciutadans d’arreu del món Sant Cugat és una ciutat de procedències variades.
El cicle de la vida
A la família tradicional, especialment en el món rural, conflueixen els llaços afectius i la necessitat de perpetuar la unitat de treball que pivotava sobre la figura de l’hereu. Hi ha tres moments clau on aflora aquesta estructura: el naixement, el matrimoni i la mort. Són tres moments que disposen dels seus rituals, símbols i sancions legals, i de significats socials que el món actual tot just comença a reformular.
Naixement
Matrimoni
Mort
Dona i llar
En la societat tradicional l’àmbit domèstic ha estat un espai bàsicament femení. La dona s’ha ocupat del manteniment de la llar i de la cura de la família, tasques essencials en la reproducció i el benestar socials. Aquests rols assignats s’aprenien a casa, i a través del comportament social i de l’educació formal, i no deixaven massa marge a alternatives. Malgrat el canvi del paper de la dona en l’actualitat, és un llegat que continua present i condicionant el seu desenvolupament.